Després de la revifada de finals del XV i començament del XVI, Catalunya entra en un nou període de decadència que abastarà part d’aquest segle i tot el següent. Però ben entrat el XVIII el panorama canviarà radicalment i es produirà una represa demogràfica i grans transformacions en el camp. L’agricultura reneix i això afecta de manera molt directa el Penedès. La bona marxa rebrà una empenta decisiva amb l’autorització del comerç amb Amèrica (1767) que estimularà la producció agrícola i d’una manera molt especial el conreu de la vinya i l’exportació del vi que ha marcat decisivament el futur de la comarca fins als nostres dies.
Aquest és el moment de la consolidació i ampliació de les masies. Els grans propietaris rurals les converteixen en un importantíssim centre de vida i de producció i, com és de preveure, les de més envergadura es troben en els terrenys millors i més plans. Moltes d’elles estan encara avui actives, algunes ens han pervingut tal com eren, mentre que d’altres foren transformades més endavant en el moment de màxima prosperitat (finals XIX). Qui vulgui entendre la història del Penedès farà bé recórrer el territori i fixar-se en les proporcions de can Morgades de Castellví, can Lleó a Sant Martí o la Senabra ala Monjos, totes elles amb dependències annexes, inclosa església. O aturar-se davant les belles proporcions de can Casesblanques d’Avinyonet, can Sadurní a Olèrdola, can Martí de Baix a Gelida, la Bardera i can Ros a Subirats, la Passada a Sant Quintí, can Cassanyes a Castellet o can Montsarra a Torrelles. O extasiar-se davant l’exuberància de la masia Porroig, a Olèrdola, amb les dues imponents galeries d’arcades, o davant del Mas de Pontons, un edifici perfecte que per la seva situació aïllada conserva encara l’estructura de mas fortificat amb quatre torretes angulars de defensa.

Lligat amb aquestes millores generals es produeixen altres fenòmens com el naixement de “carrers” és a dir nuclis vinculats en principi a una masia on habiten la gent que hi treballen: és el cas de cal Pau Xic o cal Rovira a Subirats, les Cases noves i les casetes d’en Raspall a Font-rubí o can Catassús a Sant Sadurní.
La insistència en la prosperitat que afecta el poblament dispers, no vol dir que no tingui el seu correlat en els nuclis urbans. Hi ha edificis imponents com cal Terra a Gelida, ca la Senyora a Pontons o ca l’Arnan a Riudebitlles. Un dels símptomes n’és l’arranjament i eixamplament dels temples parroquials que en molts casos se superposen als antics edificis medievals com al Pla, Riudebitlles, la Granada, i en altres són construïts de nova planta com Font-rubí, Sant Cugat Olesa de Bonesvalls o el el grandiós temple de Torrelles de Foix. A la capital, Vilafranca, és de l’època el gran casal de la plaça Milà; els marquesos d’Alfarràs construeixen el seu nou palau (avui col•legi de Sant Ramon) i s’edifica la capella dels Dolors un modest però significatiu edifici neoclàssic.