Des de fa milers d’anys, la terra del Penedès està associada al conreu de la vinya i a l’elaboració de vins. Conèixer el Penedès és també conèixer un paisatge i una gent que, generació rere generació, han fet de la vinya el seu principal motor econòmic, social i cultural.
La història vinícola de la comarca abasta un període de vora 2.500 anys com ho demostren les troballes arqueològiques: el Museu del Vi de Vilafranca exhibeix múltiples testimonis com àmfores, recipients de ceràmica i estris relacionats amb l’elaboració i transport del vi, procedents de les cultures ibèrica, grega, púnica i romana.
Durant l’alta edat mitjana, les condicions d’inestabilitat de la nostra comarca en ser terra de frontera feren perdre gairebé del tot el conreu: consolidat el domini comtal, es recuperà i passà per un nou període d’expansió especialment durant el segle XIII. De nou però, la davallada demogràfica a causa de la pesta negra i les convulsions socials del final del període medieval van suposar un notable retrocés en els conreus i serioses transformacions en les estructures socials i laborals, una de les quals és concretaria en el contracte de “rabassa morta” que especificava que la terra es cedia al productor durant tot el temps que els ceps visquessin. En morir-se els ceps, el camperol estava obligat a tornar les terres. La sentència arbitral de Guadalupe va posar fi a aquesta situació cosa que va propiciar una millorar de la situació.
L’inici de l’Edat Moderna no va aportar prosperitat ni a Catalunya ni al Penedès: guerres contínues, bandositats i catàstrofes naturals deixaren el país esgotat. La situació no es redreçà fins entrat el segle XVIII. És llavors quan al Penedès es produeix un notable ressorgiment, amb el comerç exterior i la introducció dels vins i aiguardents als mercats anglès, holandès i finalment americà un cop autoritzat el comerç amb el nou continent. L’increment demogràfic impulsa el conreu de terres mai treballades fins llavors i el desenvolupament de noves tècniques de regadiu, ús d’adobs, noves eines, etc.
Arribat el XIX, la vinya era el primer conreu de Catalunya i ocupava el 70% dels conreus del Penedès. L’eufòria en la producció estava plenament reforçada per la tasca d’exportació que, des de Vilanova i la Geltrú, es duia a terme sobretot cap a les Amèriques, i que va produir el fenomen de les fortunes dels indians. La plaga de la fil•loxera a França fa que en l’últim terç del XIX es pugui parlar al Penedès d’una gloriosa edat d’or i d’una expansió del mercat d’exportació cap a tot Europa. És també el període que s’inicia l’elaboració de vins escumosos, basada en el sistema conegut com a méthode champanoise, que amb el temps es consolidarà com a una de les indústries claus de la zona. Tanta prosperitat es va veure estroncada en saltar la fil•loxera la barrera dels Pirineus i destruir tota la vinya. Però es reaccionà a temps.
La restauració del conreu de la vinya té dos noms propis: Marc Mir i Manel Raventós, que amb gran visió de futur van replantar vinyes amb els denominats “ceps o peus americans” -resistents a la fil•loxera- als que s’aplicava després l’empelt de les varietats de vi més productives i de millor qualitat. L’èxit de la iniciativa va desenvolupar el canvi de mentalitat en la professió, la utilització de noves tecnologies en el conreu i l’elaboració de vins així com la creació de l’Estació Enològica de Vilafranca del Penedès.
Malgrat tot, durant la primera meitat del segle XX, el contracte de la rabassa morta, mai extingit del tot, constitueix l’eix de múltiples conflictes entre pagesos i propietaris. Tot i que el compromís que establia semblava facilitar un acord, les diferents interpretacions de les dues parts van propiciar una virulenta etapa d’agitació social i una radicalització de les posicions que havia de durar molts anys. El 1934 es va aprovar la Llei de Contractes de Conreu que havia de permetre als rabassaires, mitjançat prèvia indemnització als terratinents, accedir a la propietat. La pujada al poder de la CEDA i el posterior esclat de la Guerra Civil van abolir la Llei abans, fins i tot, de posar-se en marxa.
L’època de la postguerra, difícil en tots els camps, va començar a canviar a partir de le la dècada dels 50, especialment quan al Penedès es transforma gradualment el sistema de venda a dojo per l’embotellament industrial dels vins, la intensificació dels conreus i la progressiva incorporació de noves tecnologies. En aquest context, la creació del Consell Regulador de la Denominació d’Origen Penedès, a partir dels anys 60, dóna un impuls definitiu per a la consolidació i millora dels vins del Penedès que l’ha situat, avui, com a una de les zones vitivinícoles de major reconeixement a nivell mundial. Paral•lelament, el 1972 es constitueix el Consell Regulador dels Vins Escumosos que reconeixia el cava com a vi escumós de qualitat, i el 1993 es crea el Consell Regulador del Cava d'acord amb el nou Reglament i amb les disposicions de la Unió Europea.